EL PODER DELS SÍMBOLS
Aquest projecte es centra en la reflexió sobre el PROCÉS DE CREACIÓ i D’INTERPRETACIÓ de les formes visuals “significatives”.
FORMALITZACIÓ D’IMATGES SIGNIFICATIVES (L’AUTOR)
Una de les tesis del projecte és “definir” en què consisteix això tan misteriós que és “crear” una imatge. Partim de la idea que crear una imatge consisteix a “trobar” una FORMA. No una forma qualsevol sinó una FORMALITZACIÓ D’UNA IDEA. És a dir, que sigui capaç de FER VISIBLE la IDEA de la qual ha sorgit. Entès així, l’ACTE DE CREAR esdevé un ACTE DE FORMALITZAR.
Formalitzar, doncs, és el procés de fusionar dos mons. Per una banda el món “invisible-intangible” de les IDEES, emocions, sentiments, impulsos o qualsevol altra variant que sigui prou important (significativa) per a nosaltres com per a voler-la EXTERIORITZAR i poder interactuar amb ella, així com per a compartir-la amb altres persones.
Per altra banda, el món “visible” de les FORMES. Des del moment que sentim l’impuls d’exterioritzar quelcom, comença el complex procés de recerca d’una solució formal que, per se, transmeti la intensitat significativa de l’impuls original.
En termes junguians, diríem que estem canalitzant la nostra ENERGIA PSÍQUICA (impuls d’origen) mitjançant un procés de formalització (creació). En el procés, “SENSIBILITZEM” el suport visual allà on actuem i de la manera en què ho fem. La FORMA resultant estarà carregada d’aquesta energia psíquica i, per tant, serà significativa, almenys per a l’autor.
Des d’aquesta perspectiva, crear una imatge es converteix en un procés de PRESA DE CONSCIÈNCIA per part de l’autor de les seves pròpies preocupacions, idees, impulsos, etc. I el doble procés de formalització i el de la interacció posterior com a espectador de la seva pròpia imatge té multitud de repercussions com a impacte “psíquic” (no només racional). Per tant, no és quelcom que puguem explicar de manera precisa amb paraules perquè ens interpel·la a un nivell molt més profund i que no controlem ni podem abastar plenament. Precisament, aquesta és la raó de ser de la pròpia imatge: és una mena de “vehicle” vers nosaltres mateixos per a conèixer-nos millor i, alhora, orientar-nos en el món.
Els elements que tenim al nostre abast per al procés creatiu (formalitzador) són molt diversos. Per una banda, el llenguatge visual en si ens ofereix les diverses capacitats expressives-significatives dels elements visuals (punt, línia, pla, volum, espai, forma, color, llum, textura, interaccions entre formes-com la transparència-, textura, tècnica, posició, direcció, grandària, ritme i composició).
Per altra banda, el joc retòric dels recursos del llenguatge simbòlic com la metàfora, la metonímia, l’el·lipsi, etc.
Amb cadascun d’aquests recursos, l’autor configura una part de la forma que apunta en alguna direcció universalment significativa i que és “tenyida” per la interpretació individual per part de l’espectador depenent d’allò que la interacció amb la imatge “desperti” a la seva psique (associacions emocionals, vivencials, culturals, idees, etc). De manera que un element formal emprat amb una intenció més o menys conscient per part de l’autor pot tenir interpretacions molt diferents per a cada persona individual que la interpreti. En gran mesura, interpretar una imatge és projectar la nostra psique en ella.
A tall d’exemple, si utilitzem el recurs dels graus de transparència en la interacció entre alguns elements de la imatge, estem duent la imatge vers un món més lleuger, més desmaterialitzat. Algunes persones podran interpretar-ho com a món més espiritualitzat, o més mental, o més “sensible”. D’altres hi podran associar records de vivències seves o d’altres imatges que tenen implicacions emocionals i/o intel·lectuals específiques per a elles. Però sempre hi serà la tendència universal de la desmaterialització, signifiqui allò que signifiqui per a cadascun de nosaltres.
LA RECEPCIÓ DE LA IMATGE SIGNIFICATIVA (L’ESPECTADOR)
Una altra de les tesis del projecte és la concepció de la FORMA SIGNIFICATIVA com a SÍMBOL, com a FORMA OBERTA. És a dir, que és susceptible d’interpretació diversa sense poder mai tancar-la a una lectura unidireccional. Podem dir que una forma simbòlica és aquella que no esgota mai la seva capacitat de “despertar” en els espectadors reaccions de la seva psique que, per alguna raó, perceben com a importants. D’aquí el títol EL PODER DELS SÍMBOLS.
En comparació, el SIGNE és una FORMA TANCADA. És a dir, d’interpretació tancada, unívoca. Aquestes formes són les que fan viable una comunicació precisa entre humans, com els codis de qualsevol mena.
Una forma oberta (símbol) pot fer servir signes. Fins i tot pot fer-ho utilitzant-los de manera unívoca, però sempre hi ha haurà en algun element del símbol la voluntat d’una mirada més profunda i oberta.
EL PODER DELS SÍMBOLS
En definitiva, aquest projecte planteja a cada alumne que experimenti el complex procés de:
prendre consciència de l’impuls que ha sorgit dins seu i del qual “s’ha adonat” que és el nucli significatiu en què vol aprofundir mitjançant el procés de creació;
seguir un procés de formalització tutoritzat pels professors, amb recursos tant de l’art contemporani com del fons d’Art Medieval del MNAC;
prendre consciència de la gran diversitat d’interpretacions que la seva imatge “simbòlica” genera en altres espectadors.
TEXTOS DE REFERÈNCIA:
El simbolismo en las artes visuales (Anela Jafré). Forma part del llibre El hombre y sus símbolos (Carl G. Jung)
(...) El símbolo es un objeto del mundo conocido que sugiere algo que es desconocido; es lo conocido que expresa la vida y sentido de lo inexpresable. (...)
La historia del simbolismo muestra que todo puede assumir significancia simbólica: los objetos naturales (como piedras, plantas, animales, hombres, montañas y valles, sol y luna, viento, agua y fuego) o cosas hechas por el hombre (casas, barcos, coches) o, incluso, formas abstractas (los números, o el triángulo, el cuadrado y el círculo). De hecho, todo el cosmos es un símbolo posible.
El hombre, con su propensión a crear símbolos, transforma inconscientemente los objetos o formas en símbolos (dotándolos, por tanto, de gran importancia psicológica) y los expresa ya en su religión o en su arte visual. La historia entrelazada de la religión y del arte, remontándose a los tiempos prehistóricos, es el relato que nuestros antepasados dejaron de los símbolos que para ellos eran significativos y emotivos. Aún hoy en día, como muestran la pintura y escultura modernas, todavía sigue viva la interacción de la religión y el arte.
(...) deseo estudiar el fenómeno del arte del siglo XX, no en su utilización de los símbolos, sino en su significancia como símbolo en sí mismo, una exposición simbólica de la condición psicológica del mundo moderno.
(...) La animación de la piedra tiene que explicarse como la proyección en la piedra de un contenido más o menos claro del inconsciente.
(...) La función simbólica de la máscara es la misma que la del originario disfraz animal. La expresión humana individual queda sumergida, pero, en su lugar, el enmascarado asume la dignidad y la belleza (y también la expresión horrible) de un demonio animal. En lenguaje psicológico, la máscara transforma a su portador en una imagen arquetípica.
(...) La profusión ilimitada del simbolismo animal en la religión y el arte de todos los tiempos no recalca meramente la importancia del símbolo; muestra cuán vital es para los hombres integrar en su vida el contenido psíquico del símbolo: el instinto.
(...) Mi punto de partida es el hecho psicológico de que el artista ha sido en todos los tiempos el instrumento y portavoz del espíritu de su época. Su obra solo puede ser entendida parcialmente en función de su psicología personal. Consciente o inconscientemente, el artista da forma a la naturaleza y los valores de su tiempo, que, a su vez, lo forman a él.
(...) La fascinación se produce cuando se ha conmovido el inconsciente. El efecto producido por las obras de arte moderno no puede explicarse totalment por su forma visible. (...) Y, sin embargo, incuestionablemente hay un vínculo humano. Incluso puede ser más intenso que en las obras de arte sensorial (figurativo) que atraen directamente al sentimiento y la fantasía.
La finalidad del artista moderno es dar expresión a su visión interior del hombre, al fondo espiritual de la vida y del mundo.
(...) La obra de Schwitters y la mágica exaltación del objeto fueron la primera insinuación del lugar del arte moderno en la historia de la mente humana y de su significado simbólico. Revelan la tradición que se estaba perpetuando inconscientemente. Es la tradición de (...) los alquimistas, que confirieron incluso a la materia, el elemento de la tierra, la dignidad de su contemplación religiosa. (...) la vieja doctrina de los alquimistas según la cual la búsqueda de objetos preciosos se ha de hacer entre la basura. Kandinsky expresó las mismas idees cuando escribió: “Todo lo que está muerto palpita.(...) Todo tiene un alma secreta, que guarda silencio con más frecuencia que habla.”
Lo que los artistas, al igual que los alquimistas, probablemente no percibieron era el hecho psicológico de que estaban proyectando parte de su psique en la materia y objetos inanimados. De ahí la misteriosa animación que entraba en tales cosas, y el gran valor atribuido incluso a los escombros. Proyectaron su propia oscuridad, su sombra terrenal, un contenido psíquico que ellos y su tiempo habían perdido y abandonado.
(...) ¿cómo toma forma en la obra de los artistas modernos la relación entre lo consciente y lo inconsciente? O, dicho de otro modo, ¿dónde está el hombre?
(...) mucho del arte moderno se ha hecho abstracto. Los grandes artistas de este siglo han buscado dar forma visible a la vida que hay tras las cosas y de ese modo sus obras son una expresión simbólica de un mundo que está tras la consciencia (...). De ese modo, apuntan a la realidad una, a la vida una que parece ser el fondo común de los dos dominios de las apariencias físicas y psíquicas. (A. Jafré)
(...) La verdadera realidad del pintor no reside en la abstracción ni en el realismo, sino en la reconquista de su peso como ser humano. (...) (Alfred Manessier)